El tractament

2. El tractament

         Les lesions esportives tenen, a priori, diferents enfocaments de tractament. El millor és una correcta prevenció i higiene de l’activitat física. Higiene entesa com a la postura adient a l’hora d’executar un moviment així com la preparació de l’activitat amb escalfament i estiraments. En aquest cas el preparador físic hi té  un paper fonamental. Del ventall d’actuacions mèdiques, a ser possible, sempre començarem amb la menys agressiva i amb menys efectes secundaris.

2.1. El tractament conservador

         Mai no hem d’oblidar que, en nombroses ocasions, el primer consell terapèutic en una lesió esportiva és el repòs ben estès com mantenir una activitat que no perjudiqui el desenvolupament d’una lesió. Això vol dir que moltes vegades farem, encara que sembli una contradicció, un repòs dinàmic. Aquí hi consideraríem des d’un canvi en el programa d’entrenament, l’aplicació d’immobilitzacions semirígides, els tractaments amb antiàlgics i antiinflamatoris, la termoteràpia, la teràpia biològica  o la fisioteràpia entre d’altres.

2.1.1. Valoració de canvis en els programes d’entrenaments

         Durant tota una temporada els programes de preparació física s’estableixen en uns cicles en els quals l’exigència canvia. Moltes vegades entre ells s’hi afegeixen temps de repòs ja establerts científicament unes vegades, empíricament unes altres. Són les anomenades actuacions basades en l’evidència. Però també aquests canvis si no s’estableixen de manera esglaonada donen lloc a lesions per sobrecàrrega. La dosificació de l’esforç com a mesura de repòs dinàmic és una bona teràpia de recuperació. De la mateixa manera establir uns paràmetres d’activitat en la fase de retorn a l’esport  confirma la disminució de riscos de nova lesió quan es reinicia  la competitivitat.

2.1.2.  Establiment de tractaments medicamentosos

         Disposem d’una variada oferta de substàncies per a disminuir el dolor que suposa la lesió. De tota manera s’ha d’entendre que no en podem abusar. Més que res perquè els antiinflamatoris, tal com indiquen, actuen en contra d’un procés normal de la cicatrització de la que disposem des de fa milions d’anys en el nostre organisme i que ens acaba guarint, tard o d’hora. Al cap i a la fi ens acabem curant per nosaltres mateixos i moltes vegades el que fem és que el procés sigui una mica més ràpid i còmode. Com sempre, abans de prendre medicació, ens assessorament amb el metge per no caure en riscos de salut i de dopatge. Contra el risc del frau ha d’haver la virtut mèdica de no administrar.

2.1.3. Estructura de les immobilitzacions

         Les immobilitzacions tenen les seves indicacions en lesions articulars per limitar el seu balanç. N’hi ha de rígides, de semirígides i toves. Segons la gravetat i l’etapa de la lesió se’n col·loquen unes o altres. Però no totes elles serveixen de la mateixa manera per les diferents característiques dels esports. Per exemple, en una lesió de turmell per a un futbolista, una turmellera de neoprè podria ser una nosa per al xut. Però, en canvi, no incomodaria la funció en un jugador d’hoquei herba. De tota manera la solució ideal en aquests casos seria un taping o embenat  funcional que a part de minimitzar el volum de l’artilugi requereix de les bones mans d’un fisioterapeuta. El  seu color ens és ben bé igual si no és per exigència dels reglaments esportius. Per exemple, en gimnàstica, es penalitzen embenats diferenciables del color de la pell.

Hi ha d’haver sempre una solució adequada per a cada patologia en funció de la regió del cos i de l’activitat física. Malgrat tot defugim els embenats per a les lesions musculars. Senzillament no serveixen i poden empitjorar el quadre si donem a l’esportista unes expectatives de  seguretat que no existeixen.

2.1.4.  Coordinació de la Fisioteràpia

         Els tractaments fisioteràpics ajuden en gran mesura al procés de la comoditat   del pacient i de la  reincorporació a l’esport. Els hem de tenir sempre presents amb l’assessorament previ del quadre mèdic que ha fet el diagnòstic. Un bon equip en l’àmbit de la salut és sinònim d’èxit.

2.1.5. Instauració de la teràpia biològica i regeneradora de cartílag. El Plasma Ric en Plaquetes ( PRP) i l’Àcid Hialurònic

En els darrers temps el tractament de lesions articulars o les complicacions posteriors a processos quirúrgics de les articulacions ha fet un tomb significatiu  amb la presència de tècniques d’aplicació de sistemes antiinflamatoris propis del pacient. És l’anomenat Plasma Ric en Plaquetes (PRP) o, altrament dits,Factors de Creixement. No deixa de ser l’aprofitament d’un recurs propi de l’organisme que tenim dins de l’estructura cel·lular de les plaquetes.  La metòdica consisteix en extreure del propi pacient una quantitat de sang similar a la d’una analítica de rutina. Es centrifuga seguidament per a separar els diferents tipus  cel·lulars de la sang, s’aspiren selectivament les plaquetes abans de  preparar-les i aplicar-les en el punt desitjat. El coneixement i l’ús de la seva administració  entren en el camp de la teràpia biològica moderna de les lesions derivades de l’esport.

A part de les infiltracions corticoidals i les aplicacions de PRP existeix la possibilitat d’aplicació de manera intraarticular de l’àcid hialurònic que té un paper molt actiu en l’estructuració del cartílag i en la  millora de la seva resistència a la compressió. No és una teràpia cel·lular però en la medicina basada en l’evidència i en múltiples estudis s’avala la seva eficàcia en el tractament de lesions del cartílag articular fins i tot quan s’associa a teràpia  amb cèl·lules pluripotencials.  La seva aplicació per punció  és relativament  fàcil, ben tolerada i sense efectes secundaris de rebuig ja que és una molècula omnipresent  en totes les  estructures del sistema musculoesquelètic.

2.2. Valoració del tractament quirúrgic de les lesions esportives. La cirurgia convencional i les tècniques d’artroscòpia

La cirurgia  convencional per a tractament de les lesions esportives no difereix massa de la cirurgia per a la població no esportiva. És més, moltes de les tècniques associades als professionals de l’esport han derivat en aplicació comú. D’aquesta manera s’ha imposat el tractament de lesions intraarticulars  que es visualitzen directament amb una càmera a través d’una petita incisió . Aquesta és la base de l’ artroscòpia.  Els petits abordatges permetran una cicatrització precoç  i, per tant, una recuperació més ràpida.

Imatge d’aplicació d’una càmera dins del genoll

2.3. Valoració dels aspectes particulars del tractament  de les lesions intraarticulars esportives

2.3.1. Les lesions meniscals del genoll

A nivell dels genolls, l’artroscòpia és la manera actual  d’actuar sobre lesions meniscals. Són intervencions de baix grau d’agressivitat per a preservar una bona funcionalitat  i optimitzar aquests elements articulars en el menor temps possible. Cal sempre pensar que s’ha de ser molt curós a l’hora de ressecar volums importants de menisc. Només extraiem la part trencada. Objectivem  que les lesions meniscals internes tenen un procés de recuperació entre 4 i 6 setmanes mentre que les lesions externes poden durar fins a 8-10 setmanes .   Moltes vegades en el procés de recuperació observem la persistència d’unembassament persistent a nivell de l’articulació. Aquest líquid té com a propòsit lubrificar i alimentar uns element en procés de recuperació i no cal extreure gairebé mai. Aquestes actuacions artroscòpiques, mínimament invasives i altament efectives, són òbviament les recomanades per retornar aviat a les activitats esportives.

2.3.2. Les lesions lligamentoses del genoll

En aquest camp, doncs, podríem anomenar també els tractaments artroscòpics  per a solucionar, amb tècniques  mixtes,  les ruptures delslligaments encreuats anteriors (LEA)  o lligamentoplàsties .  En els darrers anys hem canviat el discurs sobre el seu tractament. Hem passat de contemplar com a  “vells” individus  de més de 40 anys a considerar  quina activitat  estaven fent veritablement quan es van trencar aquests lligaments. Canviem, en certa manera, l’edat cronològica per la biològica. Evidentment esportistes federats o practicants actius necessiten, gairebé sempre,  la reparació quirúrgica del LEA. No considerem només l’edat, com ja s’ha indicat, sinó el condicionament físic basal.  Les tècniques de reparació d’aquest lligaments tenen com a base de substitució els tendons isquiosurals, el tendó rotulià ( OTO/”HTH”) o lesplàsties de cadàver que obtenim dels Bancs de Sang i Teixits.

  

Imatges d’obtenció de l’empelt de tendó rotulià per a la
lligamentoplàstiade Lligament encreuat anterior (tipus OTO)

Aproximadament el procés de recuperació postlligamentoplàstia del lligament encreuat anterior del genoll és el següent:

–   Es camina amb crosses i mou el genoll des de l’endemà de la intervenció.
–   No s’usa cap ortesi/genollera.
–   A les 4 setmanes es deixen les crosses i es camina amb normalitat.
–   A les 6-8 setmanes s’augmenta la càrrega amb bicicleta.
–   A les 10-12 setmanes iniciem cross/passeig
–   A les 12 setmanes hi ha una cursa pràcticament normal.
–   Entre els 6-8 mesos s’inicia el nivell de competició amb garanties.

2.3.3. Les lesions cartilaginoses del genoll

El cartílag és el teixit de sosteniment resistent i elàstic que recobreix les superfícies articulars dels ossos. Està compost per un nombre escàs  de cèl·lules    embolcallades d’una matriu de fibres de col·lagen i proteoglicans. Aquesta petita quantitat relativa de cèl·lules que té aquest teixit fa que tingui una limitada capacitat de regeneració. En general i simplificant la seva lesió pot tenir diferents orígens:

1. Origen vascular
2. Origen traumàtic
3. Origen degeneratiu

A més, les lesions de cartílag en totes les articulacions  poden classificar-se en 4 graus:

1r grau: (I) cartílag més tou del que correspondria
2n grau: (II) cartílag esquerdat
3r grau: (III) confluència de diferents esquerdes
4t grau: (IV) defecte complet del gruix del cartílag.

Defecte cartilaginós del genoll grau IV

         En tots aquests cassos descrits el cartílag veu alterada la seva funcionalitat. En general, en el món de l’esport trobarem lesions del segon tipus per una exposició microtraumàtica continuada i del tercer tipus per un agreujament d’una problemàtica prèvia. Per exemple, la resecció total o parcial d’un menisc pot desencadenar un desequilibri del repartiment de pressions entre els cartílags del fèmur i de la tíbia i provocar una artrosi precoç.  L’ artrosi es definiria, doncs, com l’artropatia crònica degenerativa del cartílag que afecta a més als fibrocartílags, la membrana sinovial i la càpsula.

2.3.4 Valoració de les lesions a nivell de l’articulació del  turmell

L’ articulació del turmell té una alta incidència de lesions. Penseu que, en l’activitat física  en general, els esquinços del lligament lateral extern  del turmell  són  considerats la lesió més freqüent. Per això, doncs, una bona prevenció  amb la realització d’embenats funcionals o taping, ajuda a evitar actuacions més agressives dins del camp de la traumatologia. Hi ha estudis biomecànics que demostren la col·locació d’aquestes proteccions no alteren la funcionalitat músculotendinosa ni lligamentosa. Una bona preparació propioceptiva acaba per minimitzar els riscos i els dèficits posteriors. Les ruptures agudes completes d’aquests lligaments i les inestabilitats cronificades poden tenir indicació quirúrgica. Depenent de la lesió de base la seva recuperació funcional completa pot variar des de les 6 setmanes als 3 mesos.

Imatge de control radiològic de ruptura dels lligaments externs de turmell

Òbviament, un cop exhaurides les possibilitats conservadores de tractament la cirurgia hi té un paper rellevant i en els últims anys  ha millorat la manera de plantejar la  tècnica artroscòpica per a  la resolució de tipus concrets de patologia com són els impingements o pinçaments sinovials, els osteòfits  o lesosteocondritis dins de l’ articulació.

Lesió grau IV a l’astràgal

Opinions basades en l’evidència mostren que es presenten moltes inestabilitats laterals de turmell indemostrables per a les proves d’imatge de les què disposem. Moltes vegades només una artroscòpia exploratòria demostra insuficiències del fascicle anterior del lligament lateral extern del turmell que abans eren catalogades com a atrapaments fibròtics o sinovials. Això obre un nou camp a la resolució artroscòpica d’aquestes lesions que cursen amb dolor crònic i que les mesures conservadores no solucionen.

2.3.5 La problemàtica dels tendons. Les Tendonitis

         La lesió tendinosa o tendonitis sempre ha estat un repte per la traumatòleg de l’esport. El millor tractament seria no haver-la de tractar. El seu origen encara és força desconegut i porta a intensos debats en el col·lectiu de l’esport. En general tenen un tractament  multidisciplinar i amb variants particulars segons la regió del cos afectada.

Les tendinopaties de la regió del genoll -com poden ser les  del tendó rotulià, del tendó quadricipital , dels tendons de la pota d’oca (pes anserinus) , del Tendó de la Fàscia Lata o  del Tendó popliti –  que no han estat ni enteses ni tractades multidisciplinàriament   també podrien entrar en l’àmbit de l’actuació quirúrgica.

La patologia del tendó d’Aquil·les i  dels tendons peroneals són susceptibles  de tractament amb tècniques diferents. Així les seves ruptures es tracten de manera oberta o mínimament invasiva mitjançant una tenoscòpia. Aquesta  no deixa de ser l’aplicació de la revisió amb visió directa amb una càmera, com les artroscòpies, però en territori tendinós. Les tendonitis d’aquest elements són tractats amb la bateria de possibilitats oferta  a les altres patologies tendinoses de la resta del cos però amb particularitats pròpies.

 

Imatges de ruptura de tendons peroneals

Imatge d’una neteja quirúrgica d’una tendinosi  d’Aquil·les

Aplicació de PRP combinat a una cirurgia en una tendinopatia d’Aquil·les

         Dins de la patologia músculotendinosa de la zona hem d’esmentar les síndromes compartimentals que també s’observen en l’avantbraç. Pel sobresforç esportiu les més freqüents son les associades als compartiments dels músculs tibial anterior i els peroneals. Si el tractament conservador amb la valoració de la marxa, la millora dels estiraments musculars i del balanç articular de l’articulació del turmell, no fa millorar el quadre, sovint cal una fasciotomia per alliberar la pressió a què està sotmès el múscul hipertrofiat dins d’un compartiment inextensible.

2.3.6 Les lesions a nivell dels peus

En el recolzament al terra el nostre organisme també pateix diferents problemàtiques i ens fan anar de corcoll. Començarem per  les talàlgies. De les diferents causes associades a l’activitat física  la més freqüent és la fascitis plantar.  Aquesta requereix d’un tractament dirigit i multidisciplinar amb estudi podològic i del calçat previ. Cal, però, fer un diagnòstic diferencial amb compressions de petits nervis de la regió del taló. La solució quirúrgica es pot realitzar amb una tècnica quirúrgica molt innovadora  percutània, és a dir, amb dues incisions que no  superen els 5 mm.

Altres patologies associades als peu són les neuritis de Morton o compressió dels nervis en mig dels ossos metatarsians dels peus.  Disposem també de tècniques quirúrgiques mínimament invasives en el seu tractament però, com sempre, és una indicació final.

Un altre capítol a tenir en compte són les lesions per sobrecàrrega o lesions d’estrès a nivell dels ossos del tars i metatarsians associades a fondistes o a esports amb pivotatge freqüent i intens de la zona en general amb peus buits.  Cal pensar-hi en dolors incidents sense traumatisme en el peu, moltes vegades sense signes inflamatoris externs, que no curen amb repòs. Solen associar-se també a canvis de calçat o de superfície d’entrenament o de cursa i hi juga un paper molt important l’exploració  amb gammagrafia.

Com que no n’hem parlat en l’apartat general de les tendonitis aquí ens referirem a les àlgies relacionades amb les unions distals als ossos dels peus del tendons tibials i peroneals bàsicament, i també dels flexors i extensors de dits. Es poden associar sovint a alteració de la petjada, a dèficits d’estiraments i acompressions  pel calçat.

En el món de l’esport la relació amb els podòlegs és molt important ja que amb ells es poden donar solucions als problemes axials de les extremitats inferiors amb origen o no en els peus. L’anàlisi informatitzada i videoanalitzada de la  marxa dóna opció a estudis al detall. Aquest donen peu, mai millor dit, asolucions ortopèdiques a múltiples patologies.

2.3.7 Les lesions a les extremitats superiors

En les extremitats superiors, amb l’auge de la pràctica d’esports de raqueta en temps d’oci, les tendinopaties estan a l’ordre del dia i la seva acurada valoració ens permetrà l’actuació adient en cada moment. Comptem, com a exemple, els problemes del manegot dels rotadors de l’espatlla o l’ epicondilitis  al colze que en tot cas hauríem d’esmentar-la correctament com a Mal del Mal Tennista. En els golfistes ens trobem  una patologia anomenada epitrocleïtis, just en la part interna del colze i que està causada per la pressió del pal associada al típic moviment en valg del cop. En aquest problema junt a la lesió de la musculatura epitroclear s’hi pot manifestar un dolor de caire distensional del lligament col·lateral medial del colze així com una síndrome canalicular del nervi cubital.  El tennistes solen manifestar més problemàtiques a nivell de l’espatlla i del canell.

En la problemàtica del colze en el  tennis  l’estudi del puny de la raqueta, de  la duresa del cordatge i de les boles i, sobretot,  de la tècnica de revés ens permetrien estalviar-nos actuacions mèdiques. Moltes vegades les incompresesinfiltracions corticoidals  acaben essent el tractament d’elecció. Val a dir que una calmada explicació del què és una aplicació de corticoides,  sense obviar les contraindicacions parcials i/o absolutes, suposa trencar múltiples tabús i aconsegueix tractaments àmpliament consensuats i efectius.

En nombrosos  casos la solució conservadora de l’ epicondilitis pot reeixir amb fisioteràpia i exercicis excèntrics o amb l’aplicació d’infiltració de corticoide o teràpia cel·lular. Si no s’aconsegueix també tenim una actuació quirúrgica resolutiva per a aquests casos que consisteix en una tenotomia dels tendons dels músculs segon radial i, de vegades,  de l’ extensor comú dels dits, tant a cel obert com per artroscòpia.

A nivell del canell i mà ens trobarem amb patologia tan diversa com tendinopaties dels cubitals, dels radials, dels flexors i extensors dels dits isíndromes nervioses canaliculars dels nervis cubital i medià. Aquestes darreres s’associen a activitats ciclistes i motociclistes per la posició de la mà i el canell sobre el manillar. De la mateixa manera podem trobar dits en molla i problemes de les politges dels tendons en el palmell de la mà i els dits típiques d’escaladors.

         Per finalitzar podem esmentar els problemes de la musculatura de l’avantbraç del motoristes o Síndrome compartimental. Això és degut al sobresforç de la musculatura d’aquesta zona en un espai que no li permet expandir-se o compartiments. És una lesió altament invalidant que es resolt amb fasciotomies  o apertures quirúrgiques d’aquests compartiments.

2.3.8 Les lesions pèlviques. L’Osteopatia Dinàmica de Pubis. La Síndrome del Múscul Piramidal. La sacroiliïtis. 

Les lesions de la regió pelviana són relativament freqüents i podem trobar patologies específiques d’algun esport. A nivell del pubis, per part de futbolistes o tiradors d’esgrima, se’ns pot explicar un dolor molt intens en la cara anterior de pelvis que irradia a zona testicular i que s’associa al xut o al pivotatge sobre l’extremitat inferior. És la pubàlgia. Aquesta tant pot ser per una lesió de la inserció tendinosa dels músculs adductors de la cuixa  i del recte anterior de l’abdomen com per una patologia no esportiva de la símfisi del pubis. En el camp de l’esport es coneix  amb el terme Osteopatia Dinàmica de Pubis. La seva  resolució quirúrgica  elimina els limitants dolors engonals i disminuir el temps d’òptim retorn al camp de joc. Aquesta lesió és derivada d’un desequilibri crònic de l’acció de la musculatura abdominal i dels adductors en la símfisi del pubis  i és típica de treballs mal planificats. El seu tractament inicialment és conservador però arribat el cas es pot realitzar una tenotomia de la musculatura adductora i, si convé,  reforçament de la fàscia abdominal. En els darrers anys la seva incidència ha disminuït per la millora en la dedicació dels exercicis d’estiraments i en l’optimització de les càrregues sobre la paret  de l’abdomen.

La coneguda com a Síndrome del múscul piramidal és una problemàtica en la què es veu involucrat el nervi ciàtic i és de difícil diagnostic si no s’hi pensa. La particularitat anatòmica de dit nervi que passa entre els ventres musculars del múscul piramidal provoca, quan tenen una hipertròfia en la seva funció rotadora externa, una síndrome de compressió de nervi similar a una síndrome canalicular. Es tracta d’un dolor gluti que pot irradiar cap a l’articulació sacroilíaca i fins a 1/3 mig posterior de la cuixa. Moltes vegades les proves complementàries són negatives i la solució sol ser conservadora amb antiinflamatoris i tractament fisioteràpic i excèntric sobre la musculatura rotadora externa de l’articulació coxofemoral.

En referència a la sacroiliïtis cal explicar que el primer a descartar és unadismetria de cames que provoca una càrrega asimètrica de les distribucions de pes d’acció/reacció des  de la columna i el fèmur a la pelvis. Un segona patologia a objectivar és la dels isquiosurals curts. Altres alteracions com una sobrecàrrega en moviments  sobredimensionats, com en les gimnastes, de la frontissa lumbosacra poden provocar dolor.  Es necessari un diagnòstic diferencial amb l’espondilolisi/espondilolistesi  lumbars o altra problemàtica vertebral.

2.3.9  La patologia de la columna vertebral

         Les lesions de la columna vertebral  en el món de l’esport tenen múltiples orígens. Podem enumerar el traumatismes greus dels ciclistes i motoristes,els precipitats en la muntanya, les gimnastes que cauen de l’aparell i deficients recepcions en aigua dels saltadors de trampolí de gran alçada. I podem esmentar els microtraumatismes que es realitzen en moviments continus en diferents pràctiques esportives que requereixen de girs i flexions associades en activitats com la mateixa gimnàstica, l’hoquei, el futbol, l’halterofília,…

En general les localitzacions d’aquestes lesions microtraumàtiques es concreten en els discos intervertebrals i en les parts articulars sobretot lumbars. A nivell discal es poden provocar les protusions o hèrnies discals i les lesions per estrés o espondilolisi que al cap del temps esdevenen espondilolistesis o desplaçament d’un cos vertebral sobre l’altre.

Altres vegades trobem lesions associades alteració de la linealitat de la columna com pot ser l’escoliosi que s’hauria de detectar en revisions mèdicoesportives.

En tot cas hi ha dos simples exploracions clíniques que  cal fer quan un adolescent té mal d’esquena : veure si té una dismetria -una cama més curta que l’altra- o uns isquiosurals insuficients o curts -quan no pot tocar-se la punta dels dits dels peus amb les mans amb els genolls estirats- . Només amb això i simples correccions o estiraments podrem solucionar el problema.

2.3.10 Les fractures

Per descomptat que, en el bagatge total de tractaments, s’hi inclourien tant les mesures conservadores, tot col·locant guixos, com intervencionistes de les fractures dels ossos de les extremitats. Amb àmplia experiència en tractaments de traumatologia d’urgències de pacients politraumàtics s’aconsegueixen correctes indicacions en el tipus d’abordatge i en el material quirúrgic més adient per a cada tipus de problemàtica.

Fractura de turmell

2.3.11 L’esportista en edat de creixement

Els petits esportistes que s’inicien en la pràctica de l’activitat física tant a l’escola com en competicions oficials federades també poden tenir problemes associats al seu creixement. En aquest camp, un coneixement precoç de les lesions i sobrecàrregues dels cartílags de creixement pot estalviar-nos alteracions per a la resta de la vida.

En edats en creixement són molt comunes les patologies que tenen nom dels metges que les van descriure inicialment i que us sonaran com Osgood-Schlatter, Sever,  Sinding-Larsen-Johanson,… No deixen de ser lesions associades a zones en  creixement de la tíbia, del taló i de la ròtula respectivament. Aquest tipus de problemes s’associen a sobreesforços i a sol·licituds d’esforç inadequades a l’edat biològica de l’esportista. Altres vegades són transitoris i se solucionen amb disminució del tremps de treball setmanal i l’aplicació de correctes ortesis. Els defectes dels eixos de les seves extremitats són un altre desencadenant. La majoria de vegades una exploració visual simple i la correcció amb una bona higiene postural són suficients.

En altres situacions, quan hi ha alteracions dels eixos normals de càrrega de les extremitats inferior també podem incidir amb la col·locació d’ortesis plantar de correcció o simple descàrrega. Pensem que quan a un infant té lumbàlgia , com ja s’ha esmentat, hem d’observar en principi dues simples coses: que no tingui  ni una dismetria ni la musculatura isquiotibial curta. Només un cop descartades aquestes caldria cercar altres fonts de patologia com lesespondilolisi/espondilolistesi o lesions d’estrès de les darreres vèrtebres lumbars freqüents en esports com la gimnàstica, el futbol o l’hoquei.

En un altre ordre de coses cal observar les actituds estàtiques dels nostres infants quan seuen a terra o a la cadira. Les posicions de les cames en W o seure amb un peu sota el cul poden alterar la linealitat i les rotacions de les extremitats inferiors i, a la llarga, tenir problemes a nivell de les ròtules.

Diferents estudis elaborats en els darrers anys ha detectat un augment de lesions lligamentoses i meniscals en genolls en infants.  S’intueix que els exercicis esportius d’alta freqüència i intensitat en superfícies sintètiques augmenta el risc de lesió lligamentosa del lligament encreuat anterior del genoll. I a més ha augmenta la incidència lesional en competicions femenines. Això seria degut a dos fets fonamentals: la plena incorporació de la dona en el món de l’esport i la seva labilitat en l’estructuració dels teixits de suport articular.

La consideració de l’infant com un adult en petit, sovint, perjudica el seu desenvolupament per la carrega de treball afegida a la que sotmetem un organisme en creixement. Si sumem les frustracions esportives dels progenitors tenim una barreja explosiva. I si no compensem adequadament ment i cos privem l’infant d’un creixement harmònic. És per tenir-ho en compte també!